Así están las personas discapacitadas en España. Sin vivir por no decir una frase más dura. A finales de los años 80 principios de los 90 se siguió con la lucha para que la red de metro, de autobuses, edificios públicos, aceras… Se adaptaran, según algunos políticos esto era imposible por el coste que suponía, sin embargo, unos años después aunque no está todo hecho prácticamente se puede deambular por cualquier parte utilizando una silla de ruedas.
Unos años después se aprobó lo siguiente y España en el 2007 lo aprobó:
La Convención sobre los Derechos de las personas con discapacidad es un tratado internacional que protege los derechos de las personas con discapacidad. Se aprobó el 13 de diciembre de 2006 en la Sede de las Naciones Unidas en Nueva York. El documento fue firmado por 8 países. España aprobó el texto el 3 de diciembre de 2007.
La Convención establece que las personas con discapacidad tengan todos los derechos y libertades, sean respetadas como las demás personas y participen plenamente en la sociedad.
El propósito de la Convención sobre Los Derechos de las Personas con Discapacidad, según indica el artículo 1º es “promover, proteger y asegurar el goce pleno y en condiciones de igualdad de todos los derechos humanos y libertades fundamentales por todas las personas con discapacidad y promover el respeto de su dignidad inherente”.
Ahora el Consejo de Ministros prevé aprobar el día 11 de febrero el anteproyecto de ley General de la discapacidad.
Esto suena a perder vidas, “un campo de concentración en muchas casas”... si no adaptamos a los políticos y les hacemos sentir que las personas con discapacidad también son parte de la sociedad y no un apéndice al que ha de tratar la familia. Se ha invertido el dinero necesario para eliminar barreras y la más importante, como dirían los hermanos Marx, “la primera parte de la segunda parte o la segunda parte de la primera parte” es levantarte de la cama y poder pasear por donde había “escalones” y ahora hay rampas. Los políticos en vez de destinar un presupuesto para paliar este dilema siguen creando anteproyectos, perdiendo el tiempo y haciendo perder vida.
La asistencia personal es un derecho para toda persona que la necesite, máxime cuando hay un estudio que dice que de cada euro invertido repercuten tres.
Hoy me permito adjuntar cuatro reflexiones de cuatro alumnas de la sesión que se pasó en su instituto el 21 del 1. Desde aquí quiero dar las gracias a la clase, las 4 alumnas y a su tutora:
Laia Ravenna Hornos 1r TIS A ECOM A la xerrada que ens va oferir ECOM, vam poder escoltar experiències de persones que han estat beneficiades dels seus serveis, com la Virgínia i l’Andrés, co-gestors del servei. La Virgínia, que està dins de ECOM des del 2016, ens va explicar que abans d’entrar-hi estava considerant la possibilitat d’anar a una residència perquè no podia viure de manera independent. Aquesta decisió no era la que desitjava, però la seva situació de dependència semblava no donar-li cap altra opció. Gràcies al servei d’ECOM, ara pot continuar vivint a casa seva amb un suport adequat a les seves necessitats. L’Andrés, per la seva banda, ens va compartir com un accident als 20 anys el va deixar en cadira de rodes. Tot i les mancances que veu en el sistema d’ajuda, també reconeix la importància de comptar amb persones que estiguin disposades a treballar en aquest àmbit. Va remarcar que la seva qualitat de vida depèn en gran part d’aquestes ajudes i que hi ha una necessitat urgent de més professionals formats i motivats. Va ser inspirador saber que, malgrat les dificultats, ha aconseguit formar una família, casar-se i tenir un fill. També va explicar una experiència molt impactant relacionada amb l’estigma social. Quan va néixer el seu fill i va voler entrar a veure la seva dona i el bebè, els professionals mèdics li van dir que allà no compraven loteria de la ONCE i que havia de marxar. Aquest episodi demostra els prejudicis que encara existeixen a la societat envers les persones amb discapacitat. Una de les parts que més interessant em va semblar, va ser que la presa de decisions sobre les persones que duien a terme el servei, era dels usuaris. És a dir; l’Andrès i la Virgínia decidien quina persona estaria al seu “càrrec”. Una feina d’aquest tipus no només ha de ser vocacional, sinó que és necessari establir una bona connexió entre els usuaris i els professionals. La reflexió que faig després d’aquesta xerrada és que promoure l’autonomia personal és molt més que oferir serveis bàsics. Es tracta d’entendre les necessitats i els desitjos de cada persona i oferir-los l’oportunitat de viure una vida plena, encara que depenguin d’ajuda. Em va impactar la fortalesa i la determinació de la Virgínia i l’Andrés, i em fa pensar que encara queda molta feina per fer per millorar els recursos disponibles i assegurar que aquests serveis arribin a totes les persones que ho necessiten. L’episodi que va viure l’Andrés a l’hospital em fa pensar en com l’estigma social pot afectar profundament la vida de les persones amb discapacitat. Comentaris com aquell no només són ofensius, sinó que reflecteixen una manca de respecte cap a la seva dignitat i capacitat com a persona. Aquest tipus de situacions ens recorden que l’autonomia personal també implica lluitar contra els prejudicis socials i fomentar un canvi de mentalitat a nivell col·lectiu. Laia Ravenna Hornos 1r TIS A També em va fer reflexionar sobre el paper que podem tenir com a futurs professionals de la integració social. La tasca no és fàcil, però és gratificant saber que pots contribuir a millorar la qualitat de vida d’algú. Crec que és imprescindible fomentar una societat més inclusiva on les persones amb discapacitat tinguin les mateixes oportunitats i drets que la resta. Aquesta experiència m’ha ajudat a reafirmar el meu compromís per ajudar les persones a ser el més autònomes possible i construir una vida que realment valgui la pena viure. Hem d’aprendre a escoltar i donar suport, però també a trencar barreres i estereotips que impedeixen que moltes persones visquin amb plenitud i dignitat. Autoritzo a l’Andrès a compartir el document al seu blog personal.
Carmen Moreno Aguilera 1rA TIS Ies Miquel Tarradell Un cop feta la xerrada d’ECOM, encara que ja la tenia, he pres més consciència sobre el tema dels plans de vida independent, sobretot en l’aspecte de què les persones assistentes personals (A.P.), són les mans de les persones usuàries, en aquest cas, les cogestores. Que siguin les seves mans vol dir que l’A.P. no posarà per sobre de la persona per la qual treballa els seus criteris o opinions, i es limitarà a fer el que la persona cogestora demani, per afavorir la seva vida independent en tots els aspectes, ja que tenen la capacitat de decidir el que volen fer amb les seves vides. Entenc, que aquest concepte, és un concepte que encara moltes persones no coneixen, pel fet que en el món de la cura i el tracte a les persones, sempre s’ha parlat de cuidar, de persones malaltes, persones que no poden decidir per si mateixes, i més, i no s'havia valorat que aquestes persones també tenen capacitat d’autodeterminació i les seves capacitats, i com passa a totes les institucions, les persones usuàries no decideixen els seus horaris, els seus menjars, i molts més aspectes de les seves vides. Persones com l’Andrés i la Virgínia, lluiten per una atenció en condicions, ja que tenen els coneixements i la capacitat de no rendir-se per arribar a un benestar i autodeterminació general, en cada àmbit de la seva vida, que segurament moltes persones també voldrien, però els falten els coneixements i els recursos. Per això, em sembla important donar a conèixer aquestes situacions i aquest servei, que moltes preferirien abans d’una institució on perden gran part de la seva capacitat per decidir. (Autoritzo a l’Andrés si vol penjar la reflexió al seu bloc)
