“ANHIMO es un espacio donde la voz no se calla.
Donde la experiencia se convierte en denuncia.
Y donde, aunque el cuerpo tenga límites, la palabra sigue luchando. ”Dos novelas, un documental sobre mi persona y mi forma de ver la vida...
No hay quien te pare Andrés, eres infinito, un referente y no lo digo por decir, no pares nunca de exigir tus derechos !!!! Por cierto, vi el reportaje de tv3 y me encantó!!!
Des de l’Associació Discapacitat i Escacs (ADE) volem expressar el nostre suport a la reivindicació d’Andrés Hinarejos, feta pública recentment al diari ARA, en relació amb les dificultats que es troba per signar documents oficials utilitzant la polpa del dit.
El cas exposat no és una excepció, sinó el reflex d’una realitat que moltes persones amb discapacitat viuen diàriament: la substitució injustificada de la seva autonomia per mecanismes de control que, sota l’aparença de protecció, acaben limitant drets fonamentals.
Obligar una persona a signar amb testimonis o a designar un tutor, quan existeixen alternatives vàlides i suficients com la identificació mitjançant empremta, no és una mesura de garantia, sinó una forma de desconfiança institucionalitzada. I aquesta desconfiança té conseqüències directes: dependència, invisibilització i pèrdua de dignitat.
Des de l’ADE volem recordar que l’obligació de les administracions públiques no és adaptar les persones a procediments obsolets, sinó eliminar els obstacles que impedeixen l’exercici efectiu dels seus drets. Això no és una qüestió opcional, sinó un mandat clar recollit en el Codi d’Accessibilitat de Catalunya.
En aquest sentit, interpel·lem directament els poders públics perquè revisin i eliminin totes aquelles normes, protocols i pràctiques que, com en el cas d’Andrés Hinarejos, impedeixen a una persona decidir per si mateixa i l’obliguen a dependre de tercers per exercir actes tan bàsics com signar un document.
Aquestes pràctiques no només són inadequades, sinó que resulten contràries a la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, especialment pel que fa al reconeixement de la capacitat jurídica en igualtat de condicions (article 12). Substituir la voluntat de la persona per la d’un tercer, quan aquesta pot expressar-la per altres mitjans, vulnera directament aquest principi i, per tant, situa aquestes pràctiques en un marc d’il·legalitat.
Cap regulació pot justificar la substitució sistemàtica de la voluntat d’una persona quan existeixen alternatives que garanteixen la seva autonomia. El que cal no és més control, sinó més suports.
Aquesta problemàtica, a més, no es limita a l’àmbit administratiu. En el món dels escacs, que coneixem de primera mà, aquestes barreres també es manifesten en aspectes tan bàsics com la signatura d’actes, la participació en competicions o l’accés a espais no adaptats. Massa sovint, la solució proposada és la dependència d’una tercera persona, en lloc de garantir els suports necessaris per a l’autonomia.
No estem parlant de privilegis. Estem parlant de drets.
El cas d’Andrés Hinarejos ens interpel·la com a societat i ens obliga a revisar no només les normes, sinó també les actituds. No es pot continuar tractant la discapacitat com una incapacitat per defecte.
Des de l’Associació Discapacitat i Escacs ens reservem el dret d’emprendre les accions que considerem oportunes per garantir el ple respecte dels drets de les persones amb discapacitat.
Gran persona Andrés, crecí mucho como persona trabajando un periodo corto contigo como AP(Asistente Personal), pensaba y he estudiado que el término “Discapacitados” ya no debería usarse, quedando obsoleto y sustituido por el tèrmino “Diversos Funcionales” (personas que funcionan de forma diferente)…. Pues si…debería existir o inventarse ya alguna forma o manera, de poder firmar con la mirada o algo no se, que sea personal e intransferible para evitar irregularidades… ¿Ya usas Grúa,como ayuda técnica vital para la salud de tus APs? Abrazotes y a seguir luchando y viviendo una vida lo más “normalizada” posible, como intentamos casi todos en esta sociedad que hemos creado.
8 comentarios:
Hay quienes se quejan de nada....y *se los escucha*.
Ya sabrmos de que va la cosa.
No hay quien te pare Andrés, eres infinito, un referente y no lo digo por decir, no pares nunca de exigir tus derechos !!!!
Por cierto, vi el reportaje de tv3 y me encantó!!!
Muy bien, Andrés, gracias por pasarme este artículo. Está muy bien, eres un valiente luchador. Ánimo y adelante!!!
Andres tu sempre tan actiu i sensa perdre l’humor molt bé ànims lluitador 😘😘
Des de l’Associació Discapacitat i Escacs (ADE) volem expressar el nostre suport a la reivindicació d’Andrés Hinarejos, feta pública recentment al diari ARA, en relació amb les dificultats que es troba per signar documents oficials utilitzant la polpa del dit.
El cas exposat no és una excepció, sinó el reflex d’una realitat que moltes persones amb discapacitat viuen diàriament: la substitució injustificada de la seva autonomia per mecanismes de control que, sota l’aparença de protecció, acaben limitant drets fonamentals.
Obligar una persona a signar amb testimonis o a designar un tutor, quan existeixen alternatives vàlides i suficients com la identificació mitjançant empremta, no és una mesura de garantia, sinó una forma de desconfiança institucionalitzada. I aquesta desconfiança té conseqüències directes: dependència, invisibilització i pèrdua de dignitat.
Des de l’ADE volem recordar que l’obligació de les administracions públiques no és adaptar les persones a procediments obsolets, sinó eliminar els obstacles que impedeixen l’exercici efectiu dels seus drets. Això no és una qüestió opcional, sinó un mandat clar recollit en el Codi d’Accessibilitat de Catalunya.
En aquest sentit, interpel·lem directament els poders públics perquè revisin i eliminin totes aquelles normes, protocols i pràctiques que, com en el cas d’Andrés Hinarejos, impedeixen a una persona decidir per si mateixa i l’obliguen a dependre de tercers per exercir actes tan bàsics com signar un document.
Aquestes pràctiques no només són inadequades, sinó que resulten contràries a la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, especialment pel que fa al reconeixement de la capacitat jurídica en igualtat de condicions (article 12). Substituir la voluntat de la persona per la d’un tercer, quan aquesta pot expressar-la per altres mitjans, vulnera directament aquest principi i, per tant, situa aquestes pràctiques en un marc d’il·legalitat.
Cap regulació pot justificar la substitució sistemàtica de la voluntat d’una persona quan existeixen alternatives que garanteixen la seva autonomia. El que cal no és més control, sinó més suports.
Aquesta problemàtica, a més, no es limita a l’àmbit administratiu. En el món dels escacs, que coneixem de primera mà, aquestes barreres també es manifesten en aspectes tan bàsics com la signatura d’actes, la participació en competicions o l’accés a espais no adaptats. Massa sovint, la solució proposada és la dependència d’una tercera persona, en lloc de garantir els suports necessaris per a l’autonomia.
No estem parlant de privilegis. Estem parlant de drets.
El cas d’Andrés Hinarejos ens interpel·la com a societat i ens obliga a revisar no només les normes, sinó també les actituds. No es pot continuar tractant la discapacitat com una incapacitat per defecte.
Des de l’Associació Discapacitat i Escacs ens reservem el dret d’emprendre les accions que considerem oportunes per garantir el ple respecte dels drets de les persones amb discapacitat.
Perquè la dignitat no s’adapta. Es respecta.
Gran persona Andrés, crecí mucho como persona trabajando un periodo corto contigo como AP(Asistente Personal), pensaba y he estudiado que el término “Discapacitados” ya no debería usarse, quedando obsoleto y sustituido por el tèrmino “Diversos Funcionales” (personas que funcionan de forma diferente)….
Pues si…debería existir o inventarse ya alguna forma o manera, de poder firmar con la mirada o algo no se, que sea personal e intransferible para evitar irregularidades…
¿Ya usas Grúa,como ayuda técnica vital para la salud de tus APs?
Abrazotes y a seguir luchando y viviendo una vida lo más “normalizada” posible, como intentamos casi todos en esta sociedad que hemos creado.
Hola, Andrés!
Dicen por ahÏ:
_El que no llora no mama.
_Y el que persevera, triunfa!
Asique, tú sigue en la lucha. Y espero que todo lo consigas pronto.
Espero que estés mejor!!
Un abrazo
Ets fantàstic! Orgullosa d’haver-te conegut!
Publicar un comentario