Clica el enlace:
Clica el enlace:
https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/asistencia-personal-derecho-discapacitados-anteproyecto-ley-reforma-carta-lector-andres-hinarejos-113988464
Así están las personas discapacitadas en España. Sin vivir por no decir una frase más dura. A finales de los años 80 principios de los 90 se siguió con la lucha para que la red de metro, de autobuses, edificios públicos, aceras… Se adaptaran, según algunos políticos esto era imposible por el coste que suponía, sin embargo, unos años después aunque no está todo hecho prácticamente se puede deambular por cualquier parte utilizando una silla de ruedas.
Unos años después se aprobó lo siguiente y España en el 2007 lo aprobó:
La Convención sobre los Derechos de las personas con discapacidad es un tratado internacional que protege los derechos de las personas con discapacidad. Se aprobó el 13 de diciembre de 2006 en la Sede de las Naciones Unidas en Nueva York. El documento fue firmado por 8 países. España aprobó el texto el 3 de diciembre de 2007.
La Convención establece que las personas con discapacidad tengan todos los derechos y libertades, sean respetadas como las demás personas y participen plenamente en la sociedad.
El propósito de la Convención sobre Los Derechos de las Personas con Discapacidad, según indica el artículo 1º es “promover, proteger y asegurar el goce pleno y en condiciones de igualdad de todos los derechos humanos y libertades fundamentales por todas las personas con discapacidad y promover el respeto de su dignidad inherente”.
Ahora el Consejo de Ministros prevé aprobar el día 11 de febrero el anteproyecto de ley General de la discapacidad.
Esto suena a perder vidas, “un campo de concentración en muchas casas”... si no adaptamos a los políticos y les hacemos sentir que las personas con discapacidad también son parte de la sociedad y no un apéndice al que ha de tratar la familia. Se ha invertido el dinero necesario para eliminar barreras y la más importante, como dirían los hermanos Marx, “la primera parte de la segunda parte o la segunda parte de la primera parte” es levantarte de la cama y poder pasear por donde había “escalones” y ahora hay rampas. Los políticos en vez de destinar un presupuesto para paliar este dilema siguen creando anteproyectos, perdiendo el tiempo y haciendo perder vida.
La asistencia personal es un derecho para toda persona que la necesite, máxime cuando hay un estudio que dice que de cada euro invertido repercuten tres.
Hoy me permito adjuntar cuatro reflexiones de cuatro alumnas de la sesión que se pasó en su instituto el 21 del 1. Desde aquí quiero dar las gracias a la clase, las 4 alumnas y a su tutora:
Laia Ravenna Hornos
1r TIS A
ECOM
A la xerrada que ens va oferir ECOM, vam poder escoltar experiències de persones que han
estat beneficiades dels seus serveis, com la Virgínia i l’Andrés, co-gestors del servei.
La Virgínia, que està dins de ECOM des del 2016, ens va explicar que abans d’entrar-hi
estava considerant la possibilitat d’anar a una residència perquè no podia viure de manera
independent. Aquesta decisió no era la que desitjava, però la seva situació de dependència
semblava no donar-li cap altra opció. Gràcies al servei d’ECOM, ara pot continuar vivint a
casa seva amb un suport adequat a les seves necessitats.
L’Andrés, per la seva banda, ens va compartir com un accident als 20 anys el va deixar en
cadira de rodes.
Tot i les mancances que veu en el sistema d’ajuda, també reconeix la importància de
comptar amb persones que estiguin disposades a treballar en aquest àmbit. Va remarcar
que la seva qualitat de vida depèn en gran part d’aquestes ajudes i que hi ha una necessitat
urgent de més professionals formats i motivats.
Va ser inspirador saber que, malgrat les dificultats, ha aconseguit formar una família,
casar-se i tenir un fill. També va explicar una experiència molt impactant relacionada amb
l’estigma social. Quan va néixer el seu fill i va voler entrar a veure la seva dona i el bebè, els
professionals mèdics li van dir que allà no compraven loteria de la ONCE i que havia de
marxar. Aquest episodi demostra els prejudicis que encara existeixen a la societat envers
les persones amb discapacitat.
Una de les parts que més interessant em va semblar, va ser que la presa de decisions sobre
les persones que duien a terme el servei, era dels usuaris. És a dir; l’Andrès i la Virgínia
decidien quina persona estaria al seu “càrrec”.
Una feina d’aquest tipus no només ha de ser vocacional, sinó que és necessari establir una
bona connexió entre els usuaris i els professionals.
La reflexió que faig després d’aquesta xerrada és que promoure l’autonomia personal és
molt més que oferir serveis bàsics. Es tracta d’entendre les necessitats i els desitjos de cada
persona i oferir-los l’oportunitat de viure una vida plena, encara que depenguin d’ajuda.
Em va impactar la fortalesa i la determinació de la Virgínia i l’Andrés, i em fa pensar que
encara queda molta feina per fer per millorar els recursos disponibles i assegurar que
aquests serveis arribin a totes les persones que ho necessiten.
L’episodi que va viure l’Andrés a l’hospital em fa pensar en com l’estigma social pot afectar
profundament la vida de les persones amb discapacitat. Comentaris com aquell no només
són ofensius, sinó que reflecteixen una manca de respecte cap a la seva dignitat i capacitat
com a persona. Aquest tipus de situacions ens recorden que l’autonomia personal també
implica lluitar contra els prejudicis socials i fomentar un canvi de mentalitat a nivell col·lectiu.
Laia Ravenna Hornos
1r TIS A
També em va fer reflexionar sobre el paper que podem tenir com a futurs professionals de la
integració social. La tasca no és fàcil, però és gratificant saber que pots contribuir a millorar
la qualitat de vida d’algú. Crec que és imprescindible fomentar una societat més inclusiva
on les persones amb discapacitat tinguin les mateixes oportunitats i drets que la resta.
Aquesta experiència m’ha ajudat a reafirmar el meu compromís per ajudar les persones a
ser el més autònomes possible i construir una vida que realment valgui la pena viure. Hem
d’aprendre a escoltar i donar suport, però també a trencar barreres i estereotips que
impedeixen que moltes persones visquin amb plenitud i dignitat.
Autoritzo a l’Andrès a compartir el document al seu blog personal.
Carmen Moreno Aguilera 1rA TIS Ies Miquel Tarradell
Un cop feta la xerrada d’ECOM, encara que ja la tenia, he pres més consciència sobre el
tema dels plans de vida independent, sobretot en l’aspecte de què les persones assistentes
personals (A.P.), són les mans de les persones usuàries, en aquest cas, les cogestores.
Que siguin les seves mans vol dir que l’A.P. no posarà per sobre de la persona per la qual
treballa els seus criteris o opinions, i es limitarà a fer el que la persona cogestora demani,
per afavorir la seva vida independent en tots els aspectes, ja que tenen la capacitat de
decidir el que volen fer amb les seves vides.
Entenc, que aquest concepte, és un concepte que encara moltes persones no coneixen, pel
fet que en el món de la cura i el tracte a les persones, sempre s’ha parlat de cuidar, de
persones malaltes, persones que no poden decidir per si mateixes, i més, i no s'havia
valorat que aquestes persones també tenen capacitat d’autodeterminació i les seves
capacitats, i com passa a totes les institucions, les persones usuàries no decideixen els
seus horaris, els seus menjars, i molts més aspectes de les seves vides.
Persones com l’Andrés i la Virgínia, lluiten per una atenció en condicions, ja que tenen els
coneixements i la capacitat de no rendir-se per arribar a un benestar i autodeterminació
general, en cada àmbit de la seva vida, que segurament moltes persones també voldrien,
però els falten els coneixements i els recursos. Per això, em sembla important donar a
conèixer aquestes situacions i aquest servei, que moltes preferirien abans d’una institució
on perden gran part de la seva capacitat per decidir.
(Autoritzo a l’Andrés si vol penjar la reflexió al seu bloc)
L’assistència personal és un model d’atenció centrat en la persona que necessita el suport, on
ella decideix el que vol, com ho vol i quan ho vol, sense estar lligat als horaris, normes i
procediments que una institució li estableix. En aquest model l’assistent és només les mans i
peus que es mouen per la persona usuària o com ho va dir l’Andrés: “La persona que va amb
mi, em fa ser persona a mi també”. Aquest enfocament promou l’autonomia dels usuaris,
permetent-los gaudir d’una vida digna i independent.
La Virginia va assenyalar la dependència directa que pateixen els usuaris pels assistents
personals, el que a vegades els posiciona com a persones vulnerables. Si l’assistent personal
no pot treballar un dia per qualsevol motiu, les necessitats bàsiques de la persona que rep
l’assistència no es veuran cobertes, fins al punt de poder quedar-se al llit fins al dia següent,
ja que per si sola no pot aixecar-se.
Per altra banda, l’Andrés va posar de manifest la importància de l'adaptabilitat dels assistents.
Ell va destacar que prefereix persones sense una formació prèvia perquè poden aprendre
directament a fer les coses com ell ho necessita realment, a diferència dels professionals, que
implementen els seus coneixements i són menys flexibles per aprendre a adaptar-se a ell
sense imposar els esquemes que havien après. Això evidencia que la relació entre assistent i
persona atesa és un procés d’aprenentatge mutu on totes dues parts s’enriqueixen.
La xerrada que ens van fer els d’ECOM ens porta a pensar la freqüència en què tendim a no
tenir en compte les necessitats dels usuaris i com ells depenen en gran manera dels
professionals per portar una vida digna, per la qual cosa, també seguint la naturalesa de la
seva professió, són els assistents els que han d’adaptar-se a les persones que reben la seva
atenció i no s’hauria ni tan sols de recordar.
Jo, Romina Rizo Peñafiel, autoritzo a l’Andrés a publicar la meva reflexió al seu blog.
XERRADA ECOM
La veritat és que, com a societat, encara tenim molt a millorar quan es tracta de tractar les
persones amb discapacitat. Es parla molt d’inclusió, però al final el que hi ha són barreres i
més barreres. En el cas de la ECOM, els usuaris són perfectament capaços d’escollir el
personal, fer entrevistes i, a més, ensenyar-los com volen que es facin les coses a la seva
vida. Perquè al final, no necessiten ajuda, necessiten assistència. Això vol dir suport per
mantenir la seva autonomia, no que algú els tracti com si no sabessin res.
Pel que fa a la teleassistència, ni tan sols hi compten. Andrés, per exemple, diu que no li
agrada perquè l’administració sembla més interessada en fer diners que en adaptar els
serveis a les necessitats de cada persona. I és que moltes vegades, les opcions que hi ha
no serveixen perquè no respecten la diversitat de cada persona.
Virginia i Andrés són exemples claríssims de com la societat segueix fallant. Per exemple,
Virginia gairebé va haver d’anar a una residència malgrat tenir el suport de la seva família, i
això només demostra com, moltes vegades, no es respecten les decisions de les persones
amb discapacitat. En el cas d’Andrés, des que va tenir l’accident, s’ha trobat amb barreres
constants que no li permeten ser autònom. No pot ni pujar a un autobús perquè no li obren
la porta, i en els esports, com en el cas dels escacs, tampoc es té en compte que no pot
moure les peces amb facilitat. Fins i tot coses bàsiques com signar o utilitzar la seva
empremta dactilar són un problema, i això li acaba limitant drets que haurien de ser bàsics.
Al final, gran part de la culpa és de la societat i de l’administració, perquè no hi ha prou
educació ni sensibilització. Hi ha massa egoisme, i sembla que es valora més qui ets que no
pas el fet que siguis una persona que mereix respecte. Això mateix ho ha viscut Virginia,
que treballava a la Seguretat Social i explica que només et tenen en compte si els ets útil.
Això no hauria de ser així. El valor d’una persona no depèn de les seves capacitats físiques
o de qui sigui, sinó del simple fet de ser un ésser humà. Com a societat, hem de fer un canvi
molt gran, deixar de posar barreres, escoltar realment el que necessiten les persones amb
discapacitat i entendre que l’assistència personal ha de ser una eina per empoderar, no una
forma de control.
Et dono permís per utilitzar-lo :)
